Aquesta és una col·lecció de reflexions disperses sobre l’aplicació d’idees permaculturals al món de la informàtica.
Vegeu també: Actualització sobre permacomputació 2021
Alguns ja han intentat connectar aquests mons anteriorment (l’article sobre permacultura de WikiWikiWeb; la idea de permaprogramació de Kent Beck -una idea que va tenir una vida breu-), però aquests intents s’han concentrat sobretot a millorar les pràctiques d’enginyeria del programari amb algunes idees provinents de la jardineria. A mi m’interessa més l’aspecte de la permanència cultural i ecològica. És a dir, com donar als ordinadors un lloc significatiu i sostenible dins d’una civilització humana que, al seu torn, tingui un lloc significatiu i sostenible dins de la biosfera planetària.
1.Problema
Durant els darrers centenars d’anys de civilització humana, hi ha hagut un augment espectacular en el consum d’energia produïda artificialment. En el relat dominant, això sovint s’equipara amb el 'progrés'.
En el món de la informàtica, aquest fenomen es multiplica: el 'progrés' facilita densitats cada vegada més grans d’emmagatzematge de dades i de lògica digital, incrementant dràsticament la disponibilitat de recursos computacionals. Tanmateix, aquesta abundància també ha provocat un augment equivalent de malbaratament, que es manifesta en coses com uns requisits de maquinari absurdament desmesurats fins i tot per a tasques força trivials.
Al mateix temps, els ordinadors han fracassat respecte de les expectatives utòpiques que s’hi havien dipositat. En lloc d’amplificar la intel·ligència dels usuaris, sovint amplifiquen la seva estupidesa. En lloc de permetre reduir els requeriments de recursos del món material, s’han convertit en una part important del problema. En lloc de fer el món més comprensible, n’augmenten la incomprensibilitat. I sovint fins i tot aconsegueixen tornar-se més lents malgrat ser més ràpids.
Tant en informàtica com en agricultura, un problema important és que massa sovint els problemes es 'resolen' augmentant el grau de control i el consum de recursos. La permacultura pren una altra via, defensant mètodes que 'deixin que la natura faci la feina' i que, així, minimitzin la dependència d’aportacions d’energia artificial. La proximitat i la descentralització també són temes centrals en aquest pensament.
El que fa que la filosofia permacultural sigui especialment atractiva (per a mi) és que no defensa 'tornar enrere en el temps', malgrat advocar per una reducció dràstica de l’ús d’energia artificial. En lloc d’això, confia en l’enginy humà per trobar solucions originals que converteixin problemes en solucions, la competència en cooperació i els residus en recursos. És, en gran mesura, el mateix tipus de pensament creatiu que aprecio en el hacking informàtic.
La presència de vida intel·ligent en un ecosistema es pot justificar pel seu efecte enfortidor. Idealment, els humans podrien fer els ecosistemes més flexibles i més resilients gràcies a la seva capacitat de fer salts que són difícils o impossibles per als processos naturals 'no intel·ligents'. L’existència d’ordinadors en una civilització humana es pot justificar per la seva capacitat d’amplificar aquest potencial.
2. Recursos físics
2.1. Energia
La permacultura posa èmfasi en la sensibilitat envers els recursos. Els ordinadors utilitzen principalment electricitat, de manera que per a ells la sensibilitat envers els recursos significa sobretot: 1) adaptar-se als canvis en les condicions energètiques i 2) utilitzar amb saviesa l’energia disponible. Els ordinadors actuals, fins i tot els portàtils, són sorprenentment dolents en això. En part, això es deu al seu origen com a 'fàbriques de càlcul' a les quals se’ls garanteixen constantment tots els recursos que 'necessiten'.
En la permacomputació, els càlculs intensius no urgents (com ara llargues tandes d’aprenentatge automàtic) només tindrien lloc quan s’estigués produint una gran quantitat d’excedent energètic o quan hi hagués la necessitat de convertir electricitat en calor. Això requereix que l’ordinador sigui conscient de l’estat del sistema energètic que l’envolta.
En moments de baixa disponibilitat d’energia, tant el maquinari com el programari tendirien a reduir-se: els processos en segon pla es congelarien, les interfícies d’usuari esdevindrien més rudimentàries, les freqüències de rellotge disminuirien i els processadors i bancs de memòria innecessaris s’apagarien. En aquests moments, les persones preferirien fer alguna altra cosa abans que interactuar amb ordinadors.
Sovint és assenyat emmagatzemar energia per utilitzar-la més endavant. Els volants d’inèrcia són una alternativa potencial a les bateries químiques. Tenen densitats energètiques similars (MJ/kg), però no requereixen materials de terres rares i duren dècades o segles en lloc de només uns quants anys.
2.2. Silici
La fabricació de circuits integrats (CI) requereix grans quantitats d’energia, maquinària altament sofisticada i substàncies tòxiques. A causa d’aquest sacrifici, els microxips resultants haurien de ser atresorats com gemmes o espècies exòtiques rares. La seva vida útil activa hauria de ser maximitzada, i mai no haurien de ser reduïts a les seves matèries primeres fins que siguin completament inutilitzables.
En lloc d’obsolescència programada, hi hauria d’haver longevitat planificada.
Els dispositius trencats haurien de ser reparats. Si la comunitat necessita un tipus de dispositiu que no existeix, preferiblement s’hauria de construir a partir de components existents que hagin deixat d’utilitzar-se. Els xips haurien de ser dissenyats de manera oberta i flexible, de manera que puguin ser reapropiats fins i tot per a finalitats per a les quals mai no van ser pensats.
Els xips complexos haurien de tenir prou redundància i mecanismes de bypass per continuar funcionant fins i tot després que algunes de les seves parts internes s’hagin desgastat (En una CPU multinucli, per exemple, diversos nuclis parcialment funcionals podrien combinar-se per formar-ne un de completament funcional).
Els xips que funcionen, però l’ús pràctic dels quals no es pot justificar, poden trobar un ús artístic o altres usos psicològicament significatius. També es poden emmagatzemar fins que tornin a ser necessaris (especialment si la qualitat de fabricació i les condicions d’emmagatzematge permeten dècades o fins i tot segles de 'vida útil en un prestatge').
Fes servir el que hi hagi disponible. Fins i tot els xips que fan coses 'dolentes' val la pena considerar-los si n’hi ha un abocador ple. Trenca els seus bloquejos de DRM, fes enginyeria inversa de les seves caixes negres, deconstrueix les seves filosofies. Fins i tot seria possible reapropiar alguna cosa com els ASIC de mineria de bitcoin per a alguna cosa artísticament interessant o fins i tot útil.
La minimització de la mida de les característiques dins del xip fa possible realitzar més càlcul amb menys energia, però sovint també implica una fragilitat més gran i una vida útil més curta. Per tant, els xips més densos s’haurien d’utilitzar principalment per a finalitats en les quals una major capacitat de càlcul realment aporti més valor (en usos d’entreteniment, per exemple, un gran consum de recursos no és més que una preferència estètica decadent).
Les alternatives als semiconductors s’haurien d’investigar activament. Les cèl·lules vives podrien ser capaces de substituir els microxips en algunes tasques en algun moment del futur.
Un cop es posin en pràctica maneres perfectament netes de produir equivalents dels microxips, la necessitat del 'fetitxisme de la ferralla' probablement disminuirà.
2.3. Miscel·lània
Sempre que hi hagi llum externa intensa disponible, les pantalles haurien de poder utilitzar-la en lloc de competir-hi amb la seva pròpia retroil·luminació. (Vegeu: pantalles LCD transflectives).
Els ordinadors de propietat personal estan pensats principalment per a aquelles persones que es dediquen a la tecnologia i que, per tant, hi passen quantitats considerables de temps. La majoria de la resta de persones estarien perfectament satisfetes amb maquinari compartit. Fins i tot si la cultura i la societat adoptessin els ordinadors més que cap altra cosa, exigir que tothom en posseeixi un seria excessiu.
3. Observació i interacció
El primer element en moltes llistes de principis de la permacultura és 'Observa i interactua'. Jo interpreto que això es refereix principalment a una relació bidireccional i cooperativa amb els sistemes naturals: no hauries d’esperar que el teu jardí sigui fàcilment controlable de dalt a baix com una unitat de l’exèrcit, sinó acceptar les seves particularitats i adaptar-t’hi.
3.1. Observació
L’observació és una de les habilitats humanes més importants que els ordinadors poden ampliar. Coses que són difícils o impossibles d’observar per als humans poden ser portades dins de la capacitat cognitiva humana mitjançant diversos processos computacionals. La informació recollida es pot visualitzar, es poden destacar lleus canvis i desviacions de patrons, es poden accelerar processos lents i es poden calcular previsions. En paraules de Bill Mollison: 'La informació és el recurs potencial crític. Només esdevé un recurs quan s’obté i s’actua en conseqüència'.
Els sistemes informàtics haurien de fer que el seu funcionament intern fos tan observable com sigui possible. Si l’ordinador produeix un output visual, utilitzaria una part dels seus recursos per visualitzar la seva pròpia introspecció i extrospecció. Un ordinador que es comunica amb ones de ràdio, per exemple, presentaria una visualització del paisatge radioelèctric que l’envolta.
Els sistemes informàtics actuals, orientats al consumidor, sovint fan esforços ridículs per evitar que l’usuari sàpiga què està passant. Fins i tot els missatges d’error han passat de moda; molts llocs web i aplicacions simplement fan veure que tot funciona bé encara que no sigui així. Aquest tipus d’opacitat extrema és una font important d’alienació tecnològica entre els usuaris d’ordinadors.
Les visualitzacions pensades per a una observació casual i passiva serien agradables i tranquil·les, alhora que facilitarien veure la imatge general i detectar petits canvis. Aprofitar la tendència humana innata a observar l’entorn natural pot ser una bona idea a l’hora de dissenyar visualitzadors. Quan l’usuari vulgui observar alguna cosa més de prop, però, no hi ha límit en configurar-la perquè la presentació sigui cridanera, tècnica o 'no natural', sempre que l’observador ho prefereixi així.
3.2. Hacking Yin i Yang
El hacking informàtic tradicional és sovint molt 'yang'. Es valora una comprensió i un control totals del sistema objectiu. Canviar el comportament d’un sistema sovint és una finalitat en si mateix. Hi ha objectius predefinits cap als quals s’empeny el sistema. L’optimització tendeix a centrar-se en un únic paràmetre mesurable. Trobar els límits absoluts d’un sistema és més important que trobar-ne els punts forts individuals o la seva essència.
En canvi, el hacking 'yin' accepta els aspectes que estan més enllà del control i de la comprensió racionals. La racionalitat es veu reforçada per la intuïció. La relació amb el sistema és més bidireccional, amb èmfasi en l’experimentació i l’observació. La 'personalitat' que sorgeix de les peculiaritats específiques del sistema rep més atenció que les especificacions mesurables. També esdevé cada cop més important entendre quan cal fer hacking i quan simplement cal observar sense intervenir.
La diferència entre hacking 'yin' i hacking 'yang' és similar a la diferència entre la permacultura i l’agricultura industrial. En aquesta última, una porció de natura (el camp) és forçada (mitjançant una gran inversió d’energia) a un estat simplificat al màxim possible perquè sigui tan previsible i controlable com es pugui. La permacultura, en canvi, posa l’èmfasi en una relació cooperativa (d’observació i interacció) amb el sistema natural.
El hacking 'yang' és força essencial en la informàtica. Al cap i a la fi, els ordinadors es basen en models comprensibles i deterministes que petits fragments de natura són 'forçats' a seguir. Tanmateix, hi ha molts tipus de sistemes en els quals l’enfocament 'yin' té molt més sentit (per exemple, el comportament de les xarxes neuronals sovint és molt difícil d’analitzar racionalment).
Fins i tot els sistemes programables més simples tenen un element 'yin' que prové de la mateixa programabilitat. A més, quan es porta l’optimització de tipus 'yang' a l’extrem (com en algunes categories de la demoscene de menys d’un kilobyte), sovint s’arriba a situacions en les quals l’enfocament 'yin' és l’única manera d’avançar.
La mandra intel·lectual pot donar lloc de vegades a una informàtica massa 'yin'. Un exemple seria intentar utilitzar un sistema d’aprenentatge automàtic per resoldre un problema abans fins i tot de considerar-lo analíticament.
3.2.1. Processos
Hi ha molts tipus de processos computacionals. Alguns produeixen un resultat definitiu, mentre que d’altres milloren el seu resultat gradualment. Alguns generen resultats molt ràpidament, mentre que d’altres necessiten més temps.
El món de la informàtica encara tendeix a preferir processos clàssics, d’estil mainframe, que són d’una sola execució i finits. No hi ha millora sobre resultats previs: simplement es torna a executar tot el lot des de zero. Fins i tot quan un procés és naturalista, lent, gradual i obert (com passa en molts tipus d’aprenentatge automàtic) els informàtics sovint el forcen dins d’aquest marc de control gairebé obsessiu propi dels mainframes. Una actitud més de tipus 'yin' seria, sens dubte, necessària.
4.Progrés
La narrativa fòssil-industrial del progrés lineal ha fet que molta gent cregui que el principal motor de la innovació informàtica seria l’augment constant de la capacitat de càlcul. Hi discrepo profundament. De fet, penso que seria més exacte dir que certa innovació ha estat possible malgrat les limitacions del ràpid creixement del maquinari (tot i que tampoc no és una afirmació especialment precisa).
L’espai de les possibilitats tecnològiques no és una carretera ni tan sols un arbre: els nous invents no requereixen 'avançar' ni 'ramificar-se', sinó que sovint es poden construir a partir d’elements fins i tot força 'primitius'. L’espai de cerca es podria imaginar millor com un laberint rizomàtic multidimensional: es pot esperar trobar zones encara desconegudes a qualsevol lloc, no només a la 'frontera'. La capacitat d’avançar ràpidament per una 'autopista de la tecnologia' tendeix a tornar la gent cega davant la diversitat del rizoma: les mateixes idees avorrides es reinventen amb especificacions cada vegada més altes, i les idees genuïnament noves són menystingudes.
La idea progressista lineal de l’obsolescència tecnològica pot provenir de metàfores autoritàries: només hi pot haver un rei a la vegada. Aquesta idea condueix fàcilment a una visió pobra i monocultural de la tecnologia en què només hi ha lloc per a un grapat d’idees en cada moment.
En lloc de 'progrés' tecnològic (que implica abandonar constantment allò antic), hauríem de considerar ampliar la diversitat i l’abundància d’idees. Els diferents tipus de tecnologia s’haurien de veure com a elements que es donen suport mútuament, en lloc de competir entre ells per dominar.
A la natura, tot és interdependent, i aquestes interdependències tendeixen a enfortir el conjunt. En tecnologia, però, les grans xarxes de dependències i la 'diversitat d’opcions' sovint fan que el sistema sigui més fràgil. La civilització hauria, per tant, de trobar maneres de fer que les dependències tecnològiques funcionin més com la naturalesa, i maneres d’abraçar la diversitat tecnològica perquè esdevingui fructífera.
5. Programació
La programabilitat és el nucli de la computació i l’essència de l’alfabetització informàtica. Per tant, els usuaris no n’han de ser deliberadament allunyats. Al contrari, els sistemes informàtics i les cultures d’ús haurien de fer que programar fos tan rellevant, útil i tan accessible com sigui possible.
Qualsevol comunitat que utilitzi ordinadors hauria de tenir la capacitat de crear el seu propi programari. Un programari local respondria millor a les necessitats locals que no pas les solucions genèriques de 'talla única per a tothom'.
En lloc de grans i complexos 'motors' que es poden reconfigurar per a diferents requisits, hi hauria conjunts de blocs de construcció que es podrien utilitzar per crear programes que només tinguessin les funcionalitats necessàries per complir els seus propòsits concrets.
La majoria de les pràctiques i eines actuals d’enginyeria informàtica van ser inventades pel 'món de la llei de Moore', en el qual l’acumulació, la genericitat i la productització són més importants que la simplicitat i la sensibilitat envers els recursos. Per a un món futur que ja no aprovarà l’ús malbaratador dels recursos, caldran noves pràctiques i eines.
L’optimització i la refactorització són d’una importància vital i haurien de tenir lloc en tots els nivells d’abstracció, tant per part d’humans com d’IA dedicades a l’art de programar.
Idealment, hauria de ser possible inventar i aplicar trucs esotèrics il·limitadament i sense posar en perill la claredat ni la correcció del codi principal (per exemple, separant la definició del problema dels detalls d’implementació). Potser seria assenyat mantenir bases de dades de solucions de problemes, trucs d’optimització i refactorització i normes de reducció, i desenvolupar maneres de trobar-les i aplicar-les (semi)automàticament.
6. Programari
Hi ha molts tipus de programari, i molt pocs principis s’apliquen a tots ells. Alguns programes són com eines manuals, altres són com solucionadors intel·ligents de problemes, alguns programes són com engranatges dins d’un motor, i altres no s’assemblen a cap d’aquests.
6.1. Programes 'babaus'
Un programa que està pensat per funcionar com una eina hauria de ser comprensible, previsible i manejable. Hauria de ser prou simple perquè un usuari competent pugui produir una descripció completa i inequívoca en llenguatge natural del que fa (i de com ho fa). Idealment, el programa executable real no hauria de ser més gran que aquesta descripció.
El maneig ideal es pot comparar amb la d’un instrument musical. L’usuari desenvoluparia una comprensió de les funcionalitats del programa equiparable a la memòria muscular, cosa que faria que el programa funcionés com una extensió del cos de l’usuari (independentment del tipus de maquinari d’entrada). Hi hauria molt pocs obstacles entre la imaginació i l’expressió.
El nombre absolut de funcionalitats no és tan important com la flexibilitat per combinar-les. Idealment, aquesta flexibilitat superaria amb escreix les intencions originals de l’autor del programa.
6.2. Programes 'intel·ligents'
A més del que habitualment s’entén com a intel·ligència artificial, la intel·ligència també és necessària en tasques com la compressió de vídeo i la compilació de programari. Qualsevol persona o sistema que pretengui dur a terme perfectament aquestes tasques haurà de conèixer una gran varietat de trucs i tècniques, alguns dels quals poden ser difícils de descobrir o específics per a determinades condicions.
Sempre és un avantatge addicional si un programa intel·ligent és comprensible i/o utilitza recursos mínims, però aquests atributs no són en cap cas prioritaris. El més important són els resultats.
Una manera de justificar el gran consum de recursos d’un programa intel·ligent és estimar quants recursos estalvia la seva intel·ligència en altres llocs. Els estalvis més grans es podrien esperar en àmbits com la planificació de recursos i d’ecosistemes, de manera que en aquests casos es podrien justificar cervells artificials força grans. Els cervells la tasca dels quals sigui optimitzar o refactoritzar grans cervells també poden ser grans.
Quan s’amplia amb intel·ligència un programa 'babau' de tipus eina, això no hauria de reduir mai la comprensibilitat ni la manejabilitat de l’eina bàsica. També hauria de ser possible desactivar aquesta intel·ligència en qualsevol moment.
6.2.1. Intel·ligència artificial
Els intel·lectes artificials no s’haurien de concebre com si competissin amb els humans en els mateixos temes que aquests. El seu valor més gran és que són diferents de les ments humanes i, per tant, poden ampliar la diversitat intel·lectual al món. Les IA poden ser capaces de concebre idees, dissenys i solucions que són molt difícils d’imaginar per a les ments humanes. També poden alleugerir la càrrega humana en algunes tasques intel·lectuals, especialment aquelles que no són particularment adequades per als humans.
Com que actualment ens trobem enmig d’una crisi ambiental global que requereix un redisseny ràpid i complet de la civilització, hauríem de cooperar amb la tecnologia de les IA tant com sigui possible.
La IA també pot ser important com una forma d’alteritat artificial. Per evitar una mena de 'singularitat antropològica' en la qual tot el que és significatiu sigui creat per ments humanes, hauríem d’aprendre a abraçar qualsevol alteritat no humana que puguem trobar. La natura salvatge és la font tradicional d’aquesta alteritat, i el contacte amb formes de vida extraterrestres en proporcionaria una altra. Les interaccions amb la intel·ligència artificial ajudarien els humans a enriquir les seves relacions amb l’alteritat en general.
6.3. Automatització
La permacultura vol desenvolupar sistemes en què la naturalesa faci la major part de la feina, i els humans es dediquin sobretot a tasques com el manteniment, el disseny i la construcció. Per tant, un bon lloc per a l’automatització informatitzada seria l’espai intermedi entre els processos naturals i el treball humà.
La simple mandra no justifica l’automatització: les llars modernes estan plenes de dispositius que estalvien relativament poc temps, però malgasten molta energia. L’automatització és més adequada per a tasques contínues i repetitives que requereixen molt de temps i/o esforç per part dels humans, però només una quantitat negligible de recursos per part d’un dispositiu programable.
6.4. Manteniment
Molts programes requereixen manteniment a llarg termini a causa de canvis en els requisits i en els entorns. Aquest és un àmbit on la saviesa de la jardineria pot ser útil. Una diferència important és que un programa informàtic és molt més fàcil de (re)crear des de zero que un jardí.
La majoria dels canvis en un programa tendeixen a fer créixer la seva mida i complexitat. Aquest efecte s’hauria de compensar amb refactorització (que redueix la mida i la complexitat). La necessitat de refactoritzar sovint és ignorada en l'actual món 'mooreà', on inflar el programari es justifica amb actualitzacions constants de maquinari. En un món ideal, però, el manteniment continu d’un programa es podria enfocar a fer-lo més petit i més ràpid que no a inflar-lo.
Els programes la funcionalitat dels quals no canvia no haurien de requerir cap manteniment més enllà de la preservació. Per tal d’eliminar la 'degradació de plataforma' que impediria que el programari antic continués funcionant, hi hauria plataformes de compatibilitat definides de manera inequívoca, completament estàtiques (congelades) i fàcils d’emular o virtualitzar.
7. Cultura
7.1. Relació amb la tecnologia
Qualsevol comunitat que utilitzi una tecnologia hauria de desenvolupar-hi una relació profunda. En lloc d’estar concebuda per a aplicacions específiques, la tecnologia podria connectar-se lliurement i arrelar en tota mena d’àmbits de la vida humana i no humana. Res no és 'només una eina' o 'només una joguina', i ningú no és 'només un usuari'.
Hi hauria una comprensió local de cada aspecte de la tecnologia. No només del seu ús pràctic, manteniment i producció, sinó també dels seus aspectes culturals, artístics, ecològics, filosòfics i històrics. Cada comunitat local faria que la tecnologia fos rellevant en el seu propi context.
Cada tecnologia tindria una o més comunitats on es mantindrien i es desenvoluparien les habilitats i les tradicions associades. S’hi desenvoluparien pràctiques centrals, s’hi crearien artefactes culturals, s’hi despertaria i es canalitzaria l’entusiasme, i s’hi farien invencions. Les comunitats no substituirien les institucions formals ni les pràctiques utilitàries, sinó que proporcionarien més aviat un sotabosc que les sostingués.
Cap tecnologia no hauria d’estar concebuda per a un segment demogràfic específic o per a un tipus concret de persones. Les comunitats haurien d’abraçar i ampliar activament la diversitat dels seus participants.
La comprensió teòrica i la pràctica són igualment importants i es reforcen mútuament. Fins i tot el teòric acadèmic més profund s'embrutaria de vegades les mans per enfortir la seva teoria, i fins i tot el manetes més pragmàtic aprofundiria la seva pràctica amb una certa saviesa teòrica.
7.2. Telecomunicacions
La manera més fàcil d’enviar una peça d’informació entre dos ordinadors hauria de ser sempre la que utilitzi menys energia sense requerir massa temps. El temps acceptable dependria del context: en alguns casos, un segon seria massa, mentre que en d’altres fins i tot diversos dies serien acceptables. Si els ordinadors es troben dins de la mateixa àrea física, es preferirien enllaços directes peer-to-peer.
Quan hi ha múltiples destinataris simultanis per a les mateixes dades, serien preferibles protocols de difusió (broadcast). Per a transferències d’alt bitrate (per exemple, vídeo en streaming), també es fomentaria culturalment la difusió compartida: és millor unir-se a un canal de difusió comú que no pas sol·licitar una còpia separada del fitxer.
Les plataformes de comunicació d’ús general no tindrien l’entreteniment com a prioritat de disseny. L’intercanvi de missatges i informació seria lent i contemplatiu, més que no pas ràpid i reactiu. En el debat públic, els punts de vista reflexionats i basats en fets serien els més respectats i visibles.
Les xarxes de comunicació podrien ser globals i tenir protocols estandarditzats, però els espais concrets (plataformes, fòrums, interfícies, BBS) serien principalment locals. Els serveis globals i propietaris de xarxes socials no serien desitjables, ja que imposen arreu la mateixa monocultura de 'talla única'.
Tots els recursos d’informació més habituals estarien disponibles a distàncies curtes o moderades. Una pèrdua temporal de la connexió de xarxa intercontinental no seria una cosa que la majoria d'usuaris notaria.
Hauria de ser fàcil guardar qualsevol cosa de la xarxa en fitxers locals. Els continguts només disponibles en streaming o bloquejats amb DRM no existirien.
La gent seria conscient d’on es troben físicament les seves dades i preferiria tenir còpies locals de tot allò que consideri important.
Qualsevol ordinador hauria de poder utilitzar-se sense connexió a la xarxa.
7.3. Continguts audiovisuals
Moltes persones prefereixen consumir els seus continguts audiovisuals amb resolucions i taxes de dades tan altes com sigui possible (consumint així tanta energia com es pugui). Això és, per descomptat, una preferència extremadament insostenible.
Hi ha innombrables maneres, la majoria encara per descobrir, de fer que complexitats de dades baixes o moderades tinguin un bon aspecte (de vegades prou bo perquè un augment de resolució ja no aporti cap millora). Fins i tot els artefactes de compressió podrien resultar tan agradables que la gent preferiria tenir-los.
Per a un realisme extrem, perfecció, detall i nitidesa, la gent preferiria mirar la natura.
7.4. Béns comuns
Les societats haurien de donar suport al desenvolupament de programari, maquinari i altres tecnologies de la mateixa manera que donen suport a la recerca científica i a l’educació. Els resultats d’aquests esforços públics serien de domini públic, disponibles i modificables lliurement. Les caixes negres, els sistemes de bloqueig (lock-in), l’excessiva orientació a la productització i moltes altres aberracions quedarien marginades.
Escrit per Ville-Matias "Viznut" Heikkilä. Tradüit per Josep
Aquesta obra es lliecència sota els terminis del Creative Commons Attribution 4.0 International License.